El sistema vestibular és l’encarregat de mantenir l’orientació espacial i generar els reflexes que estabilitzen la visió i l’equilibri del cos humà. Això ho aconsegueix transformant les forces d’acceleració cefàlica i gravetat en senyals bioelèctrics. Aquests senyals es transmeten tant als centres motors per permetre l’estabilitat ocular i posicional, com al còrtex cerebral per permetre l’orientació espacial.

El receptor perifèric vestibular, el laberint, consta d’una estructura bàsica de 3 canals semicirculars i 2 òrgans amb morfologia sacular denominats otolítics: l’utricle i el sàcul. Els 3 canals semicirculars es troben orientats en els tres eixos espacials i informen de la velocitat angular generada durant la rotació del cos o del cap. El sàcul i l’utricle en canvi, detecten la velocitat lineal del cos. El laberint es troba dins de la porció petrosa de cada un dels dos ossos temporals del crani, i guarda una estreta relació amb la còclea, que és el receptor perifèric de l’audició.

El Sistema vestibular és molt complex i presenta una sèrie de particularitats que el fan especialment difícil d’estudiar:

1. A diferència dels altres sistemes sensorials com l’olfacte, la visió o l’audició; no som conscients d’aquesta modalitat sensorial quan aquesta funciona correctament. Per això l’exploració física del sistema vestibular es limita a l’avaluació dels reflexos derivats de l’òrgan vestibular i no de la pròpia sensació vestibular.
2. Els símptomes són difícils d’expressar per part del pacient. En freqüència s’utilitzen termes descriptius com: sensació de “rodament d’objectes” o “d’anar begut”.
3. Un trastorn vestibular agut, produeix molts símptomes com inestabilitat, nàusees, vòmits i desorientació espacial. En canvi un trastorn crònic produeix pocs símptomes, inclús pot passar desapercebut.
4. Un trastorn vestibular unilateral, és a dir, d’un dels dos òrgans vestibulars, sol persistir amb clínica durant uns dies. En canvi la simptomatologia d’una afectació vestibular bilateral sol ser més limitant i duradora.
5. No hi ha una regió primària vestibular del còrtex cerebral. Les neurones cerebrals implicades en el sistema vestibular reben múltiples informacions sensorials (sobretot de sensibilitat visual i somatosensorial) i es troben distribuïdes en forma de xarxa neuronal sense un àrea anatòmica definida.

La majoria de proves diagnòstiques per estudiar l’òrgan vestibular, com el test calòric, valoren els canals semicirculars, sobretot el lateral. L’estudi dels òrgans otolítics ha estat una limitació important alhora d’estudiar els sistema vestibular.

En els últims 5 anys, els laboratoris de Neurofisiologia Clínica incorporen unes proves diagnòstiques segures i no invasives, que permeten estudiar els òrgans otolítics per separat. Així s’utilitzen els potencials evocats miògens vestibulars cervicals per estudiar la via nerviosa que s'origina al sàcul, i els potencials evocats miògens vestibulars oculars per estudiar la via nerviosa que s'origina a l’utricle.

Bibliografia bàsica:
[1] Baloh RW, Kerber KA. Clinical Neurophysiology of the Vestibular System. Fourth edition. 2011. Oxford.
[2] Jafari Z, Asad Malayeri S. The effect of saccular function on static balance ability of profound hearing-impaired children. Int J Pediatr Otorhinolaryngol. 2011 Jul;75(7):919-24.