Com empassem? Fisiologia de la deglució

La deglució és el mecanisme mitjançant el qual l'aliment passa des de la boca a l'estómac en condicions òptimes per al seu aprofitament. Es divideix en tres fases o processos:

1. Fase oral: passa a la boca, on té lloc la preparació del bol alimentari (masticació, insalivación i compactació) i la propulsió del bol cap a la faringe. És una fase voluntària, no depèn de mecanismes reflexos.
2. Fase faríngia: passa a la faringe i és completament involuntària. Quan l'aliment arriba al istme de la gola es desencadena el reflexe de la deglució, que permet la progressió seqüencial de l'aliment cap a l'esòfag, alhora que es protegeix la via aèria impedint el seu pas cap a la via respiratòria. Això passa perquè en la faringe s'entrecreuen la via digestiva (que condueix l'aliment cap a l'estómac) i la via respiratòria (que condueix l'aire cap a la tràquea i els pulmons). Per evitar ennuegar mentre mengem hem de "tancar" momentàniament i de manera reflecteix la laringe o porta d'entrada a la tràquea.
3. Fase esofàgica: Té lloc a l'esòfag i és igualment involuntària. La relaxació de l'esfínter esofàgic superior permet el pas del bol alimentari cap a l'esòfag. La contracció coordinada de la musculatura esofàgica (peristaltisme) procura la seva progressió fins a l'estómac.

L'acte de la deglució constitueix, per tant, una complexa sèrie de successos coordinats que interessa a més de 30 parells de músculs i a 6 nervis o parells cranials.

L'objectiu de la deglució és la correcta nutrició i hidratació de l'individu. Per a això han de complir-se dos aspectes bàsics: la eficàcia (ingerir la totalitat de calories i aigua que l'individu necessita) i la seguretat (ingerir sense que es produeixin complicacions respiratòries). Quan la deglució no és segura, hi ha un risc elevat de aspiració, és a dir, que entrin substàncies estranyes a l'arbre traqueobronquial a través de les cordes vocals. Això pot ocórrer tant amb la saliva (aspiració basal) com amb la ingesta de menjar o líquids. L'entrada de material estrany (menjar, líquids o vòmit) en l'arbre traqueobronquial pot produir síndrome aguda de destret respiratori, pneumonitis crònica i, sobretot, pneumònia per aspiració. De vegades és molt difícil reconèixer una pneumònia com aspirativa, ja que l'estat general d'aquests pacients ofereix múltiples causes que justifiquen el desenvolupament de problemes bronconeumónicos.

Patologia de la deglució: Disfàgia

La disfàgia és la sensació subjectiva de dificultat perquè l'aliment passi des de la boca a l'estómac. És un símptoma altament prevalent, les causes abasten un ampli ventall de possibilitats i condicions patològiques, que poden classificar-se:

a) Segons la seva localització:

1. Orofaríngia: les alteracions d'origen oral, faringi, laringi i l'esfínter esofàgic superior. Suposa el 80% de les disfàgies diagnosticades.
2. Esofàgica: les produïdes a l'esòfag, generalment per causes mecàniques. Suposa el 20% restant.

b) Segons la seva etiologia:

1. Mecànica: quan és secundària a l'obstrucció de la faringe o l'esòfag, ja sigui des de l'interior (per un cos estrany, un procés inflamatori, una estenosi o estrenyiment provocat per cirurgia, radioteràpia, cremades per càustics, etc., un procés tumoral benigne o maligne...) o des de l'exterior (tumors en altres localitzacions que comprimeixen la faringe o l'esòfag, diverticles...).
2. Motora: quan es deu a l'alteració o incoordinació dels mecanismes de la deglució, bé per causes neurològiques (ictus cerebrals, esclerosi lateral amiotròfica, esclerosi múltiple, parkinson...) o musculars (miastènia gravis, miopaties, polidermatomiositis, acalàsia...).

La disfàgia orofaríngia pot provocar dos tipus de conseqüències:

1. D'una banda pot causar desnutrició i/o deshidratació fins a 1/3 dels pacients que la pateixen.
2. D'altra pot ocasionar alteracions en la seguretat de la deglució, condicionant problemes broncopulmonars fins a 2/3 dels pacients que la presenten, amb un elevat risc de pneumònies per aspiració i infeccions respiratòries.

Pacients amb risc de presentar disfàgia orofaríngia

1. Gent gran: s'estima que un 70-90 % de la gent gran, fins i tot sense malaltia neurològica, té algun grau de disfunció de la deglució, el que pot conduir a un dèficit nutricional amb la consegüent pèrdua de pes, augment del temps dels àpats, depressió i fatiga. Hi ha evidències que indiquen que els trastorns de la deglució i dels reflexos de protecció de les vies respiratòries poden ser un mecanisme etiopatogènic important que donin lloc a pneumònies adquirides. Com a mostra, n'hi ha prou assenyalar que la pneumònia és fins a 6 vegades més freqüent en els pacients de més de 75 anys que en els menors de 60 anys. I que en pacients hospitalitzats la freqüència és encara més gran.
2. Pacients amb malalties neurològiques: La prevalença de disfàgia orofaríngia en pacients amb accidents cerebrovasculars està al voltant del 50%, en l'Esclerosi Múltiple el 44%, en l'Esclerosi Lateral Amiotròfica del 60% i en la malaltia de Parkinson fins el 84 %. Aquesta prevalença elevada, amb graus de severitat variables que poden arribar a fer necessària una alimentació no-oral, es relaciona més amb major discapacitat, estades hospitalàries perllongades i major mortalitat.
3. Pacients amb tumors malignes de les vies aeri-digestives superiors: els tumors localitzats en cavitat bucal, faringe o laringe poden produir dolor o dificultat per empassar. A més, els tractaments emprats per al seu control (quimio, radioteràpia i cirurgia) poden produir seqüeles que alterin les estructures i mecanismes implicats en la deglució.
4. En pacients amb broncopneumònies de repetició s'ha de descartar disfàgia i aspiració de l'aliment cap a la via traqueobronquial.

Entre les exploracions que es duen a terme destaca la videoendoscopia de la deglució. Mitjançant l'ús d'un fibroscopi amb càmera que s'introdueix per via nasal es visualitza com es produeix la deglució per a diferents volums i textures d'aliments. D'aquesta manera, no només detectem els problemes que hi hagi sinó que es poden identificar els tipus d'aliments i les quantitats que poden produir risc d'aspiració.

El tractament de la disfàgia té per objectiu aconseguir una alimentació eficaç en terme nutritiu i segur des del punt de vista de protecció de la via aèria. Es basa en les següents premisses:

1. Modificar la dieta, adaptant la textura i volum dels aliments i begudes, per permetre una nutrició eficient sense riscos d'aspiració. Comptem a més amb la col · laboració de nutricionistes que estudien les necessitats de cada pacient i la manera d'ajustar la dieta als seus requeriments específics.
2. Rehabilitació logopèdica: exercicis encaminats a millorar la tonicitat i força de la musculatura orofacial encarregada de la deglució i modificacions posturals o maniobres deglutòries que milloren l' eficàcia de l'acte d'empassar.
3. Cirurgia dirigida a situacions concretes: exèresi de diverticles, toxina botulínica sobre hipertonies l'esfínter esofàgic superior, etc.