El vertigen i en general les alteracions de l'equilibri constitueixen un dels motius més freqüents de consulta de l'Otorrinolaringologia. Les persones que pateixen aquests trastorns poden veure limitades les seves activitats sòcio-laborals i la seva qualitat de vida. La seva freqüència, a més, augmenta amb l'edat, i això comporta un major risc de caigudes i de discapacitat.

El laberint posterior de l'oïda interna és un dels pilars sobre els que s'assenta el sentit de l'equilibri. Bàsicament s'ocupa d'informar al nostre sistema de l'equilibri dels moviments que realitza el nostre cap en qualsevol dels eixos de l'espai i de provocar determinats moviments oculars que aconsegueixin mantenir estables i nítides les imatges en la retina. D'aquesta manera mantenim en tot moment la congruència entre la postura del nostre cap i les referències espaials exteriors, i aconseguim mantenir estables en el nostre camp visual les imatges que veiem. A més, contribueix a mantenir el to muscular de les nostres extremitats, facilitant l'equilibri en la nostra postura.

El vertigen consisteix generalment en una sensació de gir dels objectes de l'entorn que sovint va acompanyat de nàusees i vòmits. Aquesta sensació rotatòria és l'expressió de l'aparició de moviments oculars anòmals (nistagmus) produïts per l'alteració del laberint posterior. En ocasions pot anar acompanyat d'alteracions de l'audició. Sovint és conseqüència de malalties de l'oïda interna, com infeccions, malaltia de Ménière, traumatismes, litiasi laberíntica, etc.

L'estudi minuciós dels pacients amb aquesta mena de trastorns comença per la realització d'una història clínica detallada, ja que la descripció dels episodis, amb la col·laboració de l'especialista, és un punt de partida decisiu per a orientar el diagnòstic i les proves a realitzar.

El diagnòstic d'aquests processos es basa en l'exploració clínica otoneurològica i les proves vestibulars computeritzades. En ocasions caldrà, a més, proves d'imatge (TAC, RMN) o de laboratori.

L'exploració clínica otoneurològica pretén valorar els signes clínics relacionats amb l'alteració dels òrgans de l'equilibri i inclou:
• l'exploració de l'oïda amb el microscopi
• l'exploració dels moviments oculars (nistagmus) relacionats amb l'alteració dels òrgans vestibulars de l'oïda interna, tant espontanis com provocats
• l'exploració del control de la postura i de l'equilibri, tant en repòs como en moviment.

Les proves vestibulars computeritzades estudien els moviments oculars relacionats amb els òrgans de l'equilibri. Es duen a terme mitjançant la vídeo-nistagmografía, en la que fem servir petites càmeres de vídeo adaptades a una cambra fosca que ens permet enregistrar i analitzar els nistagmus, tant espontanis com provocats per determinats estímuls (fonamentalment calòrics), comparant la resposta entre ambdues oïdes.

L'estudi del sistema vestibular es completa molts cops amb l'estudi dels potencials evocats miogènics (VEMP), que ens aporta informació sobre una porció concreta del laberint posterior en analitzar la contracció reflexa dels músculs del coll provocada per un estímul sonor.

Un cop realitzat el diagnòstic i depenent del tipus de vertigen es planteja la teràpia més adequada, que inclou tractaments farmacològics, quirúrgics o rehabilitadors:
• els fàrmacs estan indicats en les crisis agudes de vertigen (sedants vestibulars) o com a teràpia de manteniment en els períodes inter-crisi (vasodilatadors, diurètics, neurotròpics, etc.). Tanmateix, existeixen tractaments farmacològics específics per a determinades causes de vertigen.
• la cirurgia es reserva per a aquells casos en què el símptoma vertigen és incapacitant i no respon a tractament mèdic. En funció de la situació concreta de cada pacient i de les seves preferències es pot optar per tècniques no destructives de l'oïda, semidestructives o destructives. En aquest apartat s'inclou la injecció intratimpànica de fàrmacs a través del timpà, tècnica d'alta rendibilitat que es pot realitzar en el consultori.
• la rehabilitació afavoreix els mecanismes que ajuden a compensar i corregir la informació vestibular errònia, estimulant l'adaptació a la nova situació i el reaprenentatge de noves estratègies d'equilibri que permeten la desaparició o disminució dels símptomes.